Categoria: No categoritzat

07.580 - Ensenyament de la llengua catalana - Aula 1

Públic

Bona nit a tots.

Per començar, disculpeu el retard…

He de reconèixer que no coneixia molts dels mètodes i enfocaments que he descobert fent aquest exercici. Si bé hi ha hagut mètodes que he pogut relacionar amb el meu recorregut d’aprenentatge a l’escola i a l’institut, hi ha hagut d’altres com per exemple l’enfocament situacional, el que he pogut descobrir més, que m’han sorprès i que crec que m’hagués agradat haver conegut i fins i tot posar en pràctica durant la meva vida professional.

En relació a això, m’hi vaig dedicar uns anys a l’educació en el lleure infantil i juvenil i durant una bona època vaig ser voluntària en una associació de joves amb discapacitat tant física com psíquica.

Si bé és cert que en els grups que vaig tenir l’oportunitat de participar, sobretot amb els que patien algun tipus de discapacitat neuronal vaig trobar hàndicaps pel fet què hi havia molta varietat de malalties diverses donat el petit número que joves que hi havia, també ho és que gràcies als professionals i als educadors i voluntaris, els entrebancs i els problemes que sorgien després d’aquelles activitats sempre es resolien de manera satisfactòria. Gràcies a haver-me endinsat a conèixer aquest tipus d’enfocament considero la possibilitat de què aquell equip de treball és molt probable que en tingués nocions o valorés en determinada manera el mètode i l’hagi pogut aplicar en algun moment.

Aquest repte m’ha ensenyat com d’ampli és el ventall dels mètodes d’ensenyament de llengües i la metodologia emprada per obtenir aquest coneixement ha estat més entenedora i satisfactòria que si hagués estat simplement de lectura i aplicacions teòriques.

Com a opinió personal no crec que em pugui decantar per un mètode o ensenyament en particular perquè considero que cada una d’elles conté tècniques i procediments vàlids i aplicables a qualsevol ensenyament, si bé és evident que unes es poden aplicar millor a unes determinades situacions que a unes altres en relació a les necessitats dels diferents tipus d’alumnes.

Mari Carme Cartoixà.

07.580 - Ensenyament de la llengua catalana - Aula 1

Públic

L’enfocament situacional de la llengua és una metodologia que va revolucionar la docència sobretot en l’àmbit de l’ensenyament de segones llengües i la traducció.

Aquest ensenyament havia de començar amb la llengua oral i la llengua d’expressió havia de ser l’estrangera.

Els representants més importants van ser Harold Palmer y A.S Horby, que iniciaren el mètode a la primera part del segle XX però que es va desenvolupar realment durant els anys 50 i 60, moment en què es va estendre per diferents països.

Aquest enfocament es basa en què la solució als problemes únicament rau en l’entorn i en factors tant interns com externs. La única cosa important és la situació i el context en què ens trobem; aquesta és la manera en què es practicaven els nous aspectes lingüístics.

La base de l’aprenentatge rau en les situacions comunicatives entre els interlocutors; és a dir, l’entorn situacional és la base per una bona comprensió i un enteniment òptim de la llengua; es basa en la resolució dels entrebancs segons els que siguin.

Aquest punt enllaça amb la teoria conductista, en què el significat de les paraules és diferent segons com és emprat en una situació determinada.

En aquesta metodologia es connecta el llenguatge amb la realitat i gràcies a ella s’emprenen situacions per donar sentit a paraules i noves estructures gramaticals. Per a l’aprenentatge del vocabulari es feien servir procediments de selecció de paraules.

Aquest tipus de mètode és un repàs de seqüències d’esdeveniments, reflecteix la realitat social i és capaç de diferenciar entre tipus de relacions socials: d’estructura, de categoria o personalitzades.

Els dos aspectes més importants d’aquest enfocament són el vocabulari (indispensable per a l’aprenentatge de llengües i els posteriors programes) -una base lèxica – i l’estudi de les estructures gramaticals (l’estructura de qualsevol oració en llengua oral, de menys a més complexitat).  A continuació d’ells, es troben la lectura i l’escriptura.

A l’ensenyament, el professor serveix de model, organitza revisions, treballa en el tractament de l’error i en el tipus d’avaluació.

L’alumnat segueix les indicacions del professor però si participa activament per a què el professor resolgui els dubtes que puguin sorgir.

Per finalitzar, també és important fer esment de la visió de Hersey i Blanchard sobre la teoria del lideratge situacional, a la dècada dels anys 70. Es proposa que el líder adapti el seu estil de lideratge d’una manera flexible segons la situació, aquesta pot ser el nivell de disposició o maduresa dels subordinats influenciat pel seu background d’experiència vital i educativa.

D’aquesta manera, un líder pot adoptar quatre estils diferents de lideratge: l’estil directiu que es caracteritza per una elevada preocupació i baix interès per les persone, i l’estil persuasiu, que és recolçat per una alt interès en les persones i alhora per les tasques, l’estil participatiu -una combinació d’alt interès per les persones i baix interès per les tasques de la producció. Finalment podem parlar de l’estil delegant, caracteritzat per un baix interès  per les relacions i per les tasques a dur a terme.

07.580 - Ensenyament de la llengua catalana - Aula 1

Públic

Bona nit, companys!

Sóc la Mari Carme de Gavà, un poble del Baix Llobregat i tinc 38 anys. Ja porto uns anys voltant per la UOC i espero gaudir aquest any de les assignatures matriculades. Ja porto un parell de semestres que malauradament no he pogut dedicar-m’hi com voldria per la meva situació personal i laboral.
Actualment provo d’engegar el negoci familiar que res té a veure amb les lletres, el que de debò m’apassiona.

El meu interès per la llengua va ser gràcies als professors de llengua i literatura catalanes amb qui vaig tenir el plaer de coincidir a l’educació secundària, batxiller i més tard a la UB.
Des d’adolescent em vaig dedicar a l’educació infantil i en el moment que em vaig fer monitora de temps de lleure infantil i juvenil i més tard escolta, va ser una afició per passar més tard a ser una passió.
Des d’aquell moment vaig entendre la docència amb una doble finalitat: ensenyar i educar però alhora acompanyar.

La meva visió sobre l’ensenyament de la llengua catalana crec que és afegir la meva passió a l’educació i la companyia envers la resta de persones.
He decidit matricular-me d’aquesta assignatura per provar-me a mi mateixa i engrescar-me a engegar el futur que de debò vull tenir.

Us desitjo bon semestre a tots! Salutacions,

Mari Carme.

Literatura catalana. societat i cultura

Públic

Opció 1

El carrer de les camèlies gira al voltant de la vida de la Cecília Ce, la seva protagonista, que viu un constant canvi personal i social en el moment en què es situa l’obra. La seva vida explica la història cultural i els esdeveniments que es succeïen en aquells anys.

La novel·la tracta l’espai de doble manera: una a través de la ciutat de la Barcelona transgressora (com l’obra de Mercè Rodoreda) de l’era industrial dels anys 20 del segle XX i de les coses i llocs que la componen (com espais i àmbits públics i privats) (Johnson, P. L (2006)) i, l’altre, a través del camí que va emprenent durant la seva vida la protagonista (com per exemple, en la comparació de classes socials) (Wilson, E. (1995)) marcat per la pèrdua de la innocència i la recerca de la seva identitat.

La Cecília es converteix en flâneur, i per mitjà de passejos i de fugides recorre i analitza posteriorment les experiències que viu durant aquest camí: el seu abandonament en néixer, l’aparença física i el seu deteriorament, el desig, la maternitat, el matrimoni, la seva economia, la seva llar, la seva vida professional, la violència masclista verbal i física, la paritat de gènere, el futur i sobretot la seva vida emocional, en paraules de Bou (2013): “Transformar l’espai per tal de modificar les maneres de viure dels ciutadans”.

Els espais físics es troben en consonància i van lligats als estats anímics de la Cecília.

Mari Carme Cartoixà i Cartoixà

Barcelona, 8 de desembre de 2022

Estudiant de Llengua i literatura catalanes

Referències bibliogràfiques

• Bou, E. (2013). Llegir la ciutat. Dins E. Bou, La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, p. 19-62.
• Johnson, P. L (2006). Introduction: Catalan Spaces. Romance Quarterly, 53(3), p.163-168.
• Rodoreda, M. (2020). El carrer de les Camèlies. Club Editor.
• Wilson, E. (1995) “The Invisible Flâneur”. En Sopihie Watson: Katherine Gibson (eds.)Postmodern Cities. Cambridge, Mass: Blackwell, p. 59-79.