07.580 - Ensenyament de la llengua catalana - Aula 1

Públic

L’enfocament situacional de la llengua és una metodologia que va revolucionar la docència sobretot en l’àmbit de l’ensenyament de segones llengües i la traducció.

Aquest ensenyament havia de començar amb la llengua oral i la llengua d’expressió havia de ser l’estrangera.

Els representants més importants van ser Harold Palmer y A.S Horby, que iniciaren el mètode a la primera part del segle XX però que es va desenvolupar realment durant els anys 50 i 60, moment en què es va estendre per diferents països.

Aquest enfocament es basa en què la solució als problemes únicament rau en l’entorn i en factors tant interns com externs. La única cosa important és la situació i el context en què ens trobem; aquesta és la manera en què es practicaven els nous aspectes lingüístics.

La base de l’aprenentatge rau en les situacions comunicatives entre els interlocutors; és a dir, l’entorn situacional és la base per una bona comprensió i un enteniment òptim de la llengua; es basa en la resolució dels entrebancs segons els que siguin.

Aquest punt enllaça amb la teoria conductista, en què el significat de les paraules és diferent segons com és emprat en una situació determinada.

En aquesta metodologia es connecta el llenguatge amb la realitat i gràcies a ella s’emprenen situacions per donar sentit a paraules i noves estructures gramaticals. Per a l’aprenentatge del vocabulari es feien servir procediments de selecció de paraules.

Aquest tipus de mètode és un repàs de seqüències d’esdeveniments, reflecteix la realitat social i és capaç de diferenciar entre tipus de relacions socials: d’estructura, de categoria o personalitzades.

Els dos aspectes més importants d’aquest enfocament són el vocabulari (indispensable per a l’aprenentatge de llengües i els posteriors programes) -una base lèxica – i l’estudi de les estructures gramaticals (l’estructura de qualsevol oració en llengua oral, de menys a més complexitat).  A continuació d’ells, es troben la lectura i l’escriptura.

A l’ensenyament, el professor serveix de model, organitza revisions, treballa en el tractament de l’error i en el tipus d’avaluació.

L’alumnat segueix les indicacions del professor però si participa activament per a què el professor resolgui els dubtes que puguin sorgir.

Per finalitzar, també és important fer esment de la visió de Hersey i Blanchard sobre la teoria del lideratge situacional, a la dècada dels anys 70. Es proposa que el líder adapti el seu estil de lideratge d’una manera flexible segons la situació, aquesta pot ser el nivell de disposició o maduresa dels subordinats influenciat pel seu background d’experiència vital i educativa.

D’aquesta manera, un líder pot adoptar quatre estils diferents de lideratge: l’estil directiu que es caracteritza per una elevada preocupació i baix interès per les persone, i l’estil persuasiu, que és recolçat per una alt interès en les persones i alhora per les tasques, l’estil participatiu -una combinació d’alt interès per les persones i baix interès per les tasques de la producció. Finalment podem parlar de l’estil delegant, caracteritzat per un baix interès  per les relacions i per les tasques a dur a terme.